El passat dimarts 10 de març, la CUP de Terrassa va donar el tret de sortida al cicle de xerrades a l’entorn del projecte de les “Sobiranies” al Centre Cívic Francesc Macià del barri de Sant Pere Nord. L’objectiu d’aquest cicle és entendre quin marc defineixen les sobiranies, quina ha estat la seva evolució en la història més recent i començar a plantejar quines alternatives hi ha a nivell de ciutat per tal de ser la base de l’elaboració de propostes.

La xerrada i el posterior debat va girar al voltant de la Sobirania Residencial i va comptar amb la participació de dos ponents, la Gemma Garcia Fàbrega i el Guillem Fernández, que han treballat durant anys aspectes relacionats amb l’especulació immobiliària, l’accés a un habitatge digne i les alternatives al model residencial actual.

En primer lloc, la companya Gemma Garcia Fàbrega, autora del llibre “Els senyors del Boom” va explicar la forma com en els anys previs a l’esclat de la crisi, existia una triada que va conformar la base de l’especulació: la banca, l’administració i les empreses privades de la construcció, que es retroalimentaven mútuament. Aquests tres agents que anaven de la mà, i les connexions entre ells estan remarcades al llibre a través de diferents exemples arreu de l’Estat Espanyol en que, durant els anys de “vaques grasses”, els tres grans “Senyors del Boom” van ser els responsables de l’especulació immobiliària i les conseqüències dramàtiques que això ha tingut per a moltes famílies dels Països Catalans.

Per la seva banda, en Guillem Fernández, membre del Coop57, va parlar del problema de l’habitatge, aterrant-lo a la realitat terrassenca. En primer lloc, va fer una anàlisi del problema de l’habitatge a Terrassa en els anys previs a la crisi, remarcant el fet que la situació que patim en aquests moments té el seu fonament en la política d’habitatge d’aquells anys. Segons les dades publicades, la quantitat d’habitatge públic creat a Terrassa, prèviament a l’explosió de la bombolla, va ser ínfima en comparació amb l’habitatge privat i, a més, aquest habitatge públic construït no era destinat a lloguer, sinó sobretot a compra. Tenint en compte la diferència desorbitada entre l’augment dels salaris i l’augment del preu de la vivenda en aquells anys, les polítiques públiques d’habitatge van excloure a una part important de la població, que no podia accedir a un habitatge de compra, ja fos de construcció pública o privada; i, alhora, van comprometre a aquelles persones que, després d’hipotecar-se per poder accedir a una vivenda, veien com després de l’esclat de la crisi, les dificultats per fer front als seus deutes eren cada cop més elevades, fet que ha portat a l’augment exponencial de la demanda d’habitatge social a Terrassa, que actualment és desorbitadament inferior a l’oferta. D’altra banda, l’especulació en la construcció ens ha deixat més de 450.000 pisos buits a Catalunya i una ciutat fruit d’uns governs que pensaven en un creixement constant i inesgotable.

Fruit de la explosió de la bombolla immobiliària, el panorama ha canviat i han sortit a la llum diverses denúncies per frau fiscal i irregularitats assumides per part de l’administració en aquest procés. Es planteja la crisi ja reconeguda sobretot amb l’impagament d’hipoteques amb clàusules abusives i la negativa tot sovint de concedir les dacions en pagament que si que es va reconèixer a les immobiliàries però no a les famílies. El panorama és diferent i els fons d’inversió, després dels “senyors del boom” són qui estan començant a operar especulant amb la compra d’habitatge tant privat com públic.

Després d’aquesta anàlisi de la situació que ens ha dut a aquest punt, en Guillem va parlar sobre quines possibles alternatives reals ens poden permetre recuperar aquesta sobirania residencial a curt i llarg termini.

En el terreny fiscal, des de les administracions públiques existeix la possibilitat de penalitzar impositivament a aquells propietaris d’habitatges buits, per tal de fomentar que es posin aquests habitatges en règim de lloguer, o potenciant la possibilitat de la masoveria urbana com una alternativa viable.

Per altra banda, la llei d’habitatge contempla la possibilitat d’expropiació per usdefruit com a mecanisme legal per tal d’expropiar temporalment aquells habitatges buits que no s’acullen a cap de les facilitats que dóna l’administració, possibilitant l’accés temporal a aquests habitatges a les famílies que ho necessiten. Una altra política que és possible aplicar des de les institucions públiques és fer cessió d’ús del sòl públic, fomentant la possibilitat de creació de cooperatives d’habitatge com a alternatives reals a llarg termini o també les àrees de tanteig i retracte on l’administració tingui preferència de compra sobre qualsevol compra-venda.

Per últim, en Guillem, va constatar el fet que, si des de les institucions municipals no es dóna una resposta suficient al problema de l’habitatge és en bona part per manca de voluntat política, ja que les alternatives existeixen, i moltes mesures estan contemplades ja a la llei d’habitatge de Catalunya de 2007.

Totes aquestes propostes, i totes les recollides a través dels processos participatius que en breu es presentaran com “Desfilant i Teixint Terrassa” seran la base del nostre pla d’acció per a Terrassa. Us animem a que busqueu quines són les següents xerrades, assemblees obertes, grups de treball i paradetes per tal de recollir les vostres opinions i idees sobre aquesta i totes les demés sobiranies.