Hi ha qui diu que el feminisme ha anat massa lluny. Hi ha qui diu que és víctima del feminisme. Que tanta llibertat ens ha portat a la inestabilitat, a la incertesa, al descontrol.  Que ara ja no hi ha qui estimi, vesteixi, o visqui amb ordre. El seu ordre. Que les feministes som les culpables, que “ja no es pot fer ni dir res”. Hi ha qui vol que les dones tornem a ser submises, passives, servicials. Hi ha qui creu que les feministes hem somiat massa, hem aspirat a massa, que hem molestat massa. I que ara, ens toca callar. Aturar-nos.

D’aquesta onada reaccionària i antifeminista, serem el seu malson. Perquè si alguna cosa ha quedat clara és que cada cop que el feminisme avança, es guanyen drets per a totes i tots. S’avança cap a vides més dignes. 

Nosaltres som hereves d’una resistència tenaç. D’aquelles que arreu del món han lluitat contra la invisibilització, contra la repressió i contra un sistema que ens volia callades i sotmeses. Som qui som, per les que es van deixar la pell defensant drets que avui semblen inqüestionables, però que no sempre ho han estat. Som qui som per les que van exigir l’impossible fins a fer-lo realitat. Per les que es van atrevir a somiar i van guanyar. I no pararem, perquè no n’hi ha prou. No ens conformem amb el que hem aconseguit. La nostra lluita no es limita a defensar el que ja hem guanyat: avancem per transformar-ho tot.

Avui, el sistema patriarcal està  ferit i torna a rugir. I avui, el feminisme es torna a qüestionar.  

La història ens ensenya que  el futur no està garantit. Però també sabem que la nostra a història està feta de resistència.  Tal com advertia Simone de Beauvoir, "n'hi haurà prou amb una crisi perquè es posin en qüestió els nostres drets". I aquest moment ha arribat. L’extrema dreta, hereva del patriarcat més fosc, intenta arrabassar el que el moviment feminista ha aconseguit. Ho veiem en els atacs als drets reproductius, en la precarització de les nostres vides, en la impunitat de la violència masclista... Però si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que quan ens toquen una, ens aixequem totes.

Des de Teresa Claramunt, que va lluitar contra l’explotació de les treballadores tèxtils i denunciava la doble opressió que patien les dones dins i fora de la fàbrica. Fins a la Montserrat Roig, que va posar veu a la memòria de les oblidades i va fer del feminisme una eina de combat. Ho sabem perquè Maria-Mercè Marçal va escriure els versos que ens defineixen: "A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida". Així ho hem defensat les feministes d’arreu dels Països Catalans, que han combatut des de les fàbriques, les llars i els carrers, organitzant vagues, creant xarxes i teixint resistències. 

Resistim per conquerir, perquè sabem que la resistència és la clau de cada victòria. I avancem per transformar, ja que no ens fan por les amenaces, perquè fa segles que lluitem. No ens aturarem, perquè el nostre camí és la certesa d’un futur lliure. Perquè sabem que el feminisme ha desemmascarat el patriarcat i l’ha posat contra les cordes. I ara, toca fer-lo caure. 

Avui i cada dia, resistim per conquerir. Avancem per transformar. Perquè quan les feministes ens unim el món canvia i es mou. I avui, tornem a fer-lo tremolar.