Primer de tot, vull agrair tant al Joan Tafalla com al Pep de Malarrassa que se’ns hagi convidat. Aquests actes son del tot necessaris per generar pensament crític i debat.

Reconec que no he llegit encara el llibre, per tant em cenyiré a expressar com ens sentim algunes ara, en relació amb la revisió de Lenin i sota aquest model capitalista cada vegada més hegemònic que estem patint. Tant de bo hi haguessin receptes màgiques per donar amb la tecla que respongui a totes les incerteses i preocupacions... per això val molt la pena compartir aquest espai. Vull ressaltar que això que dic ara és la meva percepció personal, que de ben segur no tothom pensa igual i és bo que sigui així.

Una mica per posar-nos en context, cal poder entendre avui el poc interès per la política que té la ciutadania en general. Considerant la pràctica política com l’única eina i forma participativa d’implicar-nos en totes les coses que ens afecten en el dia a dia, i fent un diagnòstic realista, veure que una ciutat com Terrassa, que té prop de 230 mil habitants (i traslladant-ho a la nostra Assemblea Local, on militants actius implicats n’hi ha molt pocs) el panorama és decebedor i desencoratjador... però tot i així estem encara vius!!

¡Hola Lenin! - Virus

Nosaltres, com a CUP, en el nostre dia a dia, la mirada la tenim posada en aconseguir els objectius que van adreçats cap a l’emancipació i la independència, en la cerca d’un nou estat Republicà de classe treballadora, Socialista i Feminista, com a únic camí per als Països Catalans. Honestament, veiem que estem molt lluny, i amb tota la humilitat necessària, se’ns plantegen moltes preguntes i tots els dubtes possibles. No obstant això, no fa que no estiguem convençuts que l’únic camí possible cap a una societat més justa és el socialisme, inevitablement revolucionari, i en clau espanyola la ruptura amb el règim actual resultant del 1978.

• Com podem caminar amb aquesta mirada revolucionària i rupturista per aconseguir-ho?

• Què ens ha de passar per poder entendre, de manera àmplia, que hem d’anar del jo-tu-ell al nosaltres-vosaltres-ells?

• Per fer-ho possible, ens cal potser reeducar-nos?

• I com ho fem, si sembla que ho tenim tot en contra?

• Com es pot desobeir, entenent la desobediència com a pas previ i necessari per a la ruptura, si no comptem amb les forces socials necessàries, doncs el nostre camp d’acció podem dir que està erm i devastat?

• Per què s’ha desprestigiat tant la pràctica política, i tot el que fa referència a la gestió pública, que ha de legislar, regular i intervenir, sobre les nostres vides tant individuals com col·lectives?

• Què hem fet durant aquests últims 45 anys de règim democràtic de perfil baix?

Al final no ens queda una altra, a totes les organitzacions de l’esquerra alternativa i transformadora que hem quedat com a restes del naufragi col·lectiu, que fer autocrítica. Ens fa pensar que tot s’ha reduït a mirar de mantenir-nos en la nostra suposada legitimitat i el nostre essencialisme, en el sentit de creure que estem en el costat just i més humà de la història. Xosé Saramago (militant comunista i premi Nobel de literatura), no dubtava en cridar “sembla que l’esquerra europea no te ni la més mísera idea del món en el qual viu”.

I mentrestant i aterrant a casa nostra, en l’actualitat de Terrassa, i tenint en compte els recursos en els que ens movem (en no tenir representació en el Ple Municipal, es fa més difícil l’acció política), només ens queda la voluntat de mirar d’incidir i estar presents en els carrers, en plataformes d’iniciativa social ciutadana, per denunciar gestions de serveis bàsics que cada cop estan més deteriorats i que entenem que tenen molt marge de millora.

Però no tot està perdut en aquesta falta d’objectius, i en aquest sentit, en els darrers anys hem assistit a l’emergència de dos moviments socials que probablement marcaran la batalla política de la propera dècada: el feminisme transformador i l’ecologisme, ara en la seva forma de lluita contra el canvi climàtic. Tots dos moviments tenen les seves arrels en posicions polítiques de ruptura amb el sistema actual, i han aconseguit connectar amb amplis sectors socials, especialment de les classes populars conscienciades.

Entenc que el potencial transformador de tots dos moviments, i en especial del feminisme, fan d’ells unes armes d’intervenció política estratègiques i necessàriament transversals a qualsevol programa polític revolucionari. Tanmateix, potser aquest potencial d’ambdós moviments també els converteixen en un nou espai de camp de batalla entre les posicions rupturistes i les posicions reformadores. Tot plegat “té a veure amb com l’esquerra suposadament més crítica amb les institucions ha arribat a aquests espais parlamentaris, i des d’allà no ha pogut fer tot el que hauria volgut”. Vist com ens han anat les coses, l'esperança és un “canvi generacional dels moviments d’esquerra que pensem que l’únic que ens pot salvar de la barbàrie és el socialisme”.

Coincidim, amic Joan, quan dius en el pròleg del llibre que: “La vida me ha demostrado que, sin una vuelta al marxismo revolucionario de Lenin, nuestra lucha revolucionaria por la superación del capitalismo no tiene ninguna posibilidad de prosperar. Nunca he buscado la letra sino el espíritu con que Lenin afrontaba la cuestión”

En resum, el socialisme és el que nosaltres entenem com viure en una societat justa.