El passat ple municipal va estar marcat per la situació de l’habitatge a la nostra ciutat. Dues propostes de resolució anaven en aquest sentit, així com les esmenes que la CUP vam presentar a la proposta que presentava TeC.

Respecte a l’emergència que viu Terrassa en matèria d’habitatge (igual que molts altres municipis al nostre país) sembla que hi ha consens entre els diferents grups municipals; i és que si posem les dades sobre la taula, poc marge de dubte podem tenir: 627 desnonaments el 2017, més de 12.000 pisos buits (30% de bancs i grans tenidors), 952 habitatges públics municipals (1,2% del total), 4747 persones inscrites per trobar un habitatge de lloguer; per citar algunes de les xifres més rellevants.

Ara bé, davant l’objectivitat de les dades; les estratègies per encarar el problema són absolutament dispars. Sense voler centrar la intervenció en l’oportunisme de C’s; que presentava la seva proposta per solucionar el lloguer social tan sols 2 dies després d’aprovar al Congrés els “desnonaments exprés”; sense entrar doncs en això, i centrant-nos en el contingut de la seva proposta, una afirmació: comprar els pisos dels bancs no és cap solució! 

I és que fa pocs dies, C’s es tornava a reafirmar en els seus posicionaments en matèria d’habitatge, a través del seu regidor David Aguinaga en una opinió que portava per títol “Lloguer social: entre el factible i l’inviable”.

Què és factible en matèria d’habitatge per a C’s?

Comprar a preu de mercat els pisos buits de la banca en un moment on la bombolla immobiliària torna a inflar-se! Operació a finançar, en part, amb fons europeus dels quals no hi ha garantia que arribin a la ciutat i, per altra part, amb operacions de crèdit, que probablement l’ajuntament es veuria obligat a demanar a les mateixes entitats bancàries a les quals compraria aquests pisos buits!

El que C’s anomena factible, doncs, és contribuir a l’enèsim rescat bancari amb els nostres diners.

Què és inviable en matèria d’habitatge per a C’s?

Obrir la porta a l’expropiació de pisos buits i aplicar sancions a aquells grans tenidors que no mobilitzin els seus habitatges.

I aquí, en part, compartim l’anàlisi del senyor Aguinaga. És cert! Amb l’expropiació temporal dels habitatges buits (que ja preveu la pròpia Llei 4/2016) l’Ajuntament haurà de sufragar el cost de l’expropiació i, passats 10 anys, haurà de retornar aquests habitatges als bancs en perfectes condicions.

El que s’oblida de dir en la seva anàlisi, és com a CUP ja vam posar sobre la taula una via alternativa. Explorar l’expropiació definitiva d’aquests habitatges mitjançant l’aplicació de la Llei d’Urbanisme, atenent a la situació d’emergència que viu la ciutat.

I davant la pregunta de... i com pagarà l’ajuntament els costos de les expropiacions? La nostra resposta és clara:SANCIONS! No només per habitatge permanentment buit, sinó per habitatges en males condicions de bancs i grans tenidors. Hi ha marge per actuar! I no estem parlant de res que no contempli ja la pròpia llei.

Cal, però, ser també sincers. La via que com a CUP vam presentar al darrer ple no és la “solució màgica”. Els Ajuntaments no legislen en matèria d’habitatge i, en conseqüència, el marge d’actuació és limitat. Malgrat això, es tracta d’obrir la via de l’expropiació definitiva per pressionar a aquelles institucions que sí que tenen competències en l’àmbit de l’habitatge perquè incorporin aquesta possibilitat a la Llei amb l’objectiu de crear un ampli parc públic de lloguer social.

I la pregunta obligada és... i això serà possible dins les estructures de l’estat espanyol? I la resposta, si mirem el precedent de la Llei 24/2015 (suspesa en tots aquells articles que obligaven als bancs en algun aspecte) sembla bastant clara... Ara bé, per això ja faria falta un altre article...  

Nosaltres, entre el factible i l’inviable... “Lluitar contra l’impossible i vèncer!”