Els patis escolars són un element imprescindible d’aprenentatge, socialització, desenvolupament físic (motriu i cognitiu), creació de la pròpia identitat i sentit emocional de la canalla. Tant per la plasticitat de la psique de l’alumnat de petits, com per la quantitat d’hores que els infants hi passen (unes 500 hores l'any). Per això, cal tenir cura que estiguin dissenyats amb criteris d'igualtat i accés per tothom. 

"Tanmateix, el seu disseny actual afavoreix que es reprodueixin rols de gènere tradicionalment femenins i masculins, els estereotips sexuals i la jerarquia de gènere", apunta Ander Zurimendi, militant de la CUP. I és que segons han categoritzat les investigadores socials Dafne Saldaña, Carla Amat, Julia Goula i Helena Cardona (de l’associació Equal Share), els nens acostumen a ocupar espais físicament centrals del pati (on es construeixen les pistes esportives) i acostumen a jugar activitats motrius i d’alta intensitat, amb un espai sobredimensionat pel nombre d'usuaris (30% dels infants totals poden ocupar el 70% de la superfície, per posar un exemple).

Zurimendi afegeix que "aquest monopoli de l'espai impedeix, doncs, que es desenvolupin altres activitats que no siguin les dominants, ja que s’associa l’espai a una activitat concreta, com ara el futbol". Les nenes (i els nens amb una masculinitat no hegemònica, tan LGTBIQ+ com no, així com mobilitat reduïda o diversitat funcional), queden doncs relegades a racons i espais perifèrics, amb activitat més estàtica (joc simbòlic o d’imaginació). Varien més d’activitat i no ocupen un lloc molt definit al pati, ja que es desplacen amb major freqüència. 

Per això, és necessari fer una anàlisi individual de cadascú dels 31 patis escolars existents a Terrassa, tots ells pertanyents a escoles Primàries públiques. Aquesta diagnosi es pot fer mitjançant la metodologia de “Geografies de la infància”, consistent en observar els espais que ocupens les criatures i assenyalar-los a un Mapa de Recorreguts (parant atenció, durant el temps de pati, als patrons de conducta segons el gènere i la seva relació amb el mobiliari com amb l'espai). També s'inclou una activitat de dibuix amb la canalla (“Com t’agradaria que fos el teu pati?”), per conèixer com desitjarien que fos el seu pati. 

En tot cas, ja és conegut que en general cal tendir a augmentar la diversitat del pati, amb més elements mòbils o temporals (jugar a les cordes), ja que els fixos (com una porteria) no poden ser desplaçats o adaptats a cada situació.  També es necesita una  major flexibilitat dels elements de joc: A banda de la pilota, fomentem l’ús de cordes, twisters i "rayuelas". O les casetes de joc amb elements per trepar-hi (que ajuda a treballar l’equilibri). Igualment, la instal·lació de vegetació de mida baixa permet que la canalla jugui a amagar-se a sota. O de tanques per enfilar-se (el fet que la canalla sempre s’enfili a les tanques del perímetre del pati significa que és una activitat que els agrada i que no tenen on fer-la).

Amb bancs per seure-hi, i no pas esmorzar sempre drets. Amb ombres, ja que Terrassa té clima mediterrani i molt calorós durant bona part de l’any. De fet, una de les principals mancances dels patis escolars és la falta d’ombra, que es pot generar amb arbres, pèrgoles o tendals. Finalment, cal tendir a un canvi de paviments. I és que habitualment és del tot cimentat, en compte de combinar-ho amb paviments tous com gespa i sorra. De fet, es tracta de caminar cap a la "naturalització" del pati. 

Per tot això, es proposa iniciar un període de reflexió sobre la necessitat d’adequar els patis a la seva funció educativa. L'Ajuntament ha de dinamitzar el projecte, malgrat que sempre de la mà de les AMPAs, direccions de Centre, comunitat educativa en general i (per suposat), la participació activa dels infants. Una acció col·lectiva per una fer una pati "co-educatiu".