Sobre la confluència a Terrassa i les limitacions de la nova política
Per: Marcel Taló Martí
Nota prèvia: quan es parla de CUP i de Guanyem és en referència a les assemblees de Terrassa. Economia del llenguatge, res més.
Dissabte dia 7 de febrer, la CUP de Terrassa decidia despenjar-se del procés de confluència que proposava Guanyem Terrassa. La decisió no fou fàcil ni impulsiva. El mateix dissabte, a l’assemblea oberta de la CUP hi van participar membres d’altres organitzacions i els darrers mesos la mateixa CUP havia anat compartint anàlisis i sensacions amb el conjunt de l’Esquerra Independentista. La decisió és ferma i els arguments són sòlids, així com les crítiques plantejades són àmpliament compartides per bona part de les organitzacions amb qui compartíem taula en les negociacions dins de Guanyem.
L’escenari polític que s’obre a partir d’ara, tant per la CUP com per Guanyem, obliga a una reflexió reposada que ha de servir per no perdre de vista quin és l’autèntic combat i per no caure en un espiral de crítiques i retrets que només ens debilitarà mútuament. L’objectiu d’aquestes línies és situar el debat en un marc més ampli i apuntar algunes reflexions sobre la nova política, la vella i el que no és ni una cosa ni l’altra. Al final, però, sí que s’afegeixen reflexions, sense amagar que és una visió parcial, sobre com s’ha desenvolupat tot el procés a la ciutat. Amb tot, abans de començar ja em disculpo per la generalització potser excessiva que no fa justícia als esforços de la bona gent que treballa en aquests projectes amb la ferma voluntat de canviar-ho tot.
Notes ràpides sobre les limitacions de la nova política
Tot i que no és patrimoni de la nova política, és preocupant el mal estómac que demostra per a digerir segons quines crítiques. No totes es fan des del sectarisme ni el prejudici personal sinó des de posicions que en bona mesura li són còmplices. Si no es pot criticar, no és la meva revolució.
En segon lloc, al situar la contradicció principal entre allò vell i allò nou, desdibuixa d’altres contradiccions que travessen la política i la societat actuals. D’aquesta manera, aconsegueix situar el debat allà on l’interessa i esquivar aquelles contradiccions que li són incòmodes (i més veient com es relaciona amb ICV): reforma/ruptura, vida/capital, administració/institució, Estat/propietat privada…
En tercer lloc, si els politòlegs fan política, els historiadors farem història: des de la intel·lectualitat postmoderna, que tant patrocina la nova política, s’ha criticat a la historiografia l’ús de categories esclerotitzades i, per tant, inútils per comprendre la complexitat dels processos que analitzem. Bona part de raó té, però no pot ser que tota l’onada de revisionisme dels paradigmes de la modernitat que arrenca als anys 60 i 70 del segle XX només hagi servit per inventar-se una categoria tant poc descriptiva, insulsa i ambigua com “nova política”, que no vol dir gran cosa. Ni la nova política és tan nova ni la vella tant a prop de la jubilació. Fora bo repensar una altra categoria més convincent a l’hora d’explicar tots els processos, moviments i plataformes, estratègies i interpretacions que neixen del post-15M (15M inclòs) que no requerís llençar a la paperera tants anys de lluites i acumulació de coneixements.
En quart lloc, tot apunta que la nova política pateix un excés d’electoralisme, que evidencia una injustificada confiança en la capacitat transformadora de les institucions actuals. La lluita institucional mai pot substituir la lluita al carrer. Per dir-ho diferent: és preferible perdre unes eleccions que un servei públic o un habitatge. I a la CUP se li ha retret més la poca predisposició per a sumar vots més que la poca implicació en determinades lluites als barris. I si es pensa que només guanyant unes eleccions es pot arribar a plantar cara a l’estratègia del capital és que es coneix poc el capital i les institucions. Cap d’elles pot servir per crear res nou, al marge del capitalisme, perquè van ser precisament dissenyades per ser-ne el seu engranatge. La feina administrativa-institucional, que s’ha de fer principalment als Ajuntaments, no ha de representar i canalitzar les lluites populars sinó acompanyar-les i posar-se al seu servei. Del que es tracta és de respectar l’autonomia dels moviments socials i no intentar patrimonialitzar-los.
I en darrer lloc, és preocupant l’ús i abús de l’ambigüitat com a motor de construcció d’una majoria social. Precisament ara és quan cal tenir les coses més clares. És cert que cal guanyar bones posicions abans de començar una guerra, però cal que siguin sòlides i no es desfacin a la primera envestida de l’enemic. Si l’alternativa és construeix combinant pedagogia i combat, cal aprofitar els altaveus per a explicar les posicions radicals i no per llençar proclames ambigües que sedueixen per igual a un i al seu contrari. En relació a aquest darrer apunt, la construcció d’una nova hegemonia, eina fonamental per a compactar un subjecte polític transformador avui en dia massa fragmentat, no es fa només des del bon ús del llenguatge sinó des de la praxis.
Notes crítiques sobre la confluència a Terrassa
No m’estendré en explicar els motius de la decisió de la CUP per què no és aquest el fi d’aquest article. La premsa ja se n’ha fet ressò i es poden trobar explicats al web (terrassa.cup.cat). Si algú creu que aquest article aprofundeix les diferències entre la CUP i Guanyem s’equivoca. Les diferències hi són, més enllà d’aquest article. Aquí s’intenta explicar-les perquè s’intenta entendre-les. I entendre-les per no caure en el desànim que pot suposar l’enèsim fracàs de l’esquerra per a construir una alternativa unitària. M’agradaria que aquest article rebés crítiques que motivessin noves reflexions que, a la llarga, serveixin per llimar diferències i acostar posicions. La confluència electoral no ha quallat, però encara hi ha moltes lluites al carrer on ens trobarem treballant plegats.
El procés de confluència no ha estat fàcil. Ha sobrat pressa, ha faltat transparència i no hi ha hagut la generositat i l’empatia necessàries per afrontar una confluència d’aquestes característiques. Ens hem afanyat més a enllestir un codi ètic (com si el problema fos d’ètica i no de model) que a parlar de programa. Al meu entendre, calia fer una confluència de totes les ideologies i no pas una confluència sense ideologia. Però no tothom ho veia així. Guanyem s’ha mostrat molt poc predisposat a cedir un pam als plantejaments del seu grup promotor. “Lo mío es mío, lo tuyo se negocia”. A més, ha jugat a ser part i tot, de manera que la confluència deixava de ser neutral, una de les exigències de la CUP, Procés Constituent, EUiA i Podem. I quan el debat s’enceta viciat, és a dir, mal plantejat, només serveix per a reforçar les posicions de partida de cadascú.
Guanyem també ha perdut una excel·lent oportunitat de fer servir el català com a llengua d’integració i cohesió social. L’important és fer arribar el missatge: bé. Però més enllà de castellà o català, hi ha un llenguatge acadèmic i sofisticat que no és a l’abast de tothom. La complexitat no és el peatge de la profunditat, com diu Eduardo Galeano.
A tall de conclusions
A la CUP se li poden, i se li han de, fer moltes crítiques. Crítica i autocrítica com a principi motor de l’acció política. Confio poder treure temps aviat per a rebatre algunes de les crítiques que està rebent que, tot i ser necessàries, sovint són injustes i injustificades.
Constato amb una tristesa que no em ve de gust dissimular que la nova política no va tant de tenir raó sinó d’imposar l’interès. L’experiència de Guanyem Terrassa així ho acredita. I no sóc dels qui han posat la lupa criticona des del primer dia a la nova política: jo mateix vaig votar a Podemos a les eleccions europees, amb tants dubtes com esperances, tot sigui dit.
Espero que aquestes notes serveixin per esclarir el debat i no pas per entorpir-lo. Que no ens entenguem no vol dir que haguem de deixar de parlar. Si no matem el debat, sigui a cop de silenci o de retret, podrem intentar acostar posicions i mirar d’entendre’ns, més enllà de les presses i els interessos electorals. Si ho aconseguim, ni que sigui un pam, aquest article haurà complert el seu objectiu. I consti que no em refereixo exclusivament a Guanyem i la CUP sinó al conjunt de moviments socials i de partits que volen foragitar la màfia i començar a caminar per un camí ben diferent del que ens ha portat fins aquí.