Abans de passar pàgina i tornar a tancar el tema de la violència masclista en un calaix fins el proper 25 de novembre de l’any que ve, voldria compartir algunes reflexions.

Com ara que, durant el darrer Ple de l’Ajuntament, el regidor del PP es va escandalitzar amb la CUP per haver vinculat l’exigència del desenvolupament del Reglament d’Igualtat amb els feminicidis (entesos com aquells assassinats a dones, pel simple fet de ser dones).

En una ocasió diferent, fa poc més de mig any, el comissari dels Mossos d’Esquadra de Catalunya, Sergi Pla, exposava que encara que les agressions sexistes haguessin augmentat durant el 2014, aquest fet no era motiu d’alarma social. I és que, segons la seva curiosa explicació, “aquests casos es donaven en espais d’oci o privats”.  Pla, qui no oblidem que està estretament vinculat al cas Quintana i el desallotjament de Pl. Catalunya, no tenint-ne prou, afegia que en la majoria dels casos existia consum d’alcohol per part dels homes.

Aquestes declaracions no fan més que menystenir la problemàtica, desresponsabilitzar els agressors i justificar-ne la situació.

Podrien ser aquests dos, exemples del que l’imaginari col·lectiu pensa en relació la violència masclista?

Vivim endinsats en un sistema capitalista-patriarcal en el que la desigualtat entre homes i dones s’integra subtilment mitjançant la socialització. Començant pels mitjans de comunicació, qui exalten dones sempre disposades i cuidadores amb cossos perfectes, reforçant així la “pressió estètica”, l’anomenat mite de l’amor romàntic o la idea de passivitat de les dones. Seguint per l’educació, diferenciant entre aquelles coses que toca fer per ser d’un sexe o un altre i, imposant d’aquesta manera els rols de gènere. També, en l’àmbit laboral, amb la segregació vertical i horitzontal, sense oblidar, la bretxa salarial. O, l’espai públic, on les dones som, com a poc, assetjades verbalment i amb mirades repugnants o intimidants.  

Malgrat es mantingui camuflada en la quotidianitat i sota aparença d’igualtat, això també és violència.

La complicació per identificar-la, per la subtilesa amb que es presenta, no ens pot allunyar de la idea, que és precisament que aquí comença i es reforça la desigualtat. No es estrany, doncs, que les dones naturalitzem les situacions de vulneració quotidianes a la nostra integritat. Malgrat que vivim en un estat d’alerta permanent i de por continguda, sota l’anomenada indefensió apresa.

El missatge social és clar: Les dones hem d’anar amb compte.

Ja han passat força anys des que, a finals dels 60, Carol Havisch posava sobre la taula que “allò personal és polític”. Nosaltres afegim: I quotidià. Perquè la violència masclista no és ni personal ni puntual, sinó una xacra estructural i social.

Així que comença a ser hora que el debat es mantingui sobre la taula 365 dies l’any. Viure en un 25 de novembre permanent.

Si més no, fem una proposta a totes les lectores: Allarguem uns dies el novembre. Simbòlicament. I reflexionem amb el nostre entorn, aprofitant la quotidianitat i introduint la perspectiva de gènere de forma transversal. Quan veiem la televisió, amb els seus anuncis tendenciosos o comprant joguines. 

Perquè comença a ser urgent que ens adonem que, tota acció, per ben intencionada que sigui, pot estar prenyada de patriarcat.

No es tracta de no parlar de Nadal, estem a desembre! Es tracta, simplement, d’introduir-hi l’experiència que ens ha portat el debat de novembre.

Sara Moya, Grup municipal de la CUP