Per: Roc Padró i Caminal

Hi ha vegades que l’activitat política dels partits sembla l’hora del pati. Sobretot quan es juga al “i jo més”. Recordo a l’escola quan es van posar de moda, com passa cíclicament, les caniques. Alguns, pel simple fet de ser qui són, en portaven de grosses, i de molt grosses, amb les quals no es podia ni jugar perquè gairebé t’hi deixaves les ungles quan les volies impulsar per la sorra. Perquè sempre hi ha alguns que volen que els altres no juguem al seu joc.

 Ara s’han posat de moda els Codis Ètics. Com si tots els problemes de corrupció es deguessin simplement a que entre totes ens havíem oblidat de posar-los als polítics unes condicions per a governar. I davant d’això, els més hàbils, que estan en campanya electoral permanent, s’han sumat a la moda.

 Al meu entendre, el que estem intentant gestionar s’ha d’analitzar amb més profunditat. És com posar-li la pell d’ovella al llop quan el que ha quedat clar és que el problema és que hi hagi ovelles i llops. Si l’objectiu és solucionar el problema de fons, no en tenim prou amb tenir regidors amb bona voluntat. La corrupció no és fruit de la manca de Codis Ètics sinó que és intrínseca al funcionament polític i econòmic.

 Amb tot això no vull insinuar que estigui en contra del Codi Ètic. Des de les Candidatures d’Unitat Popular fa anys que treballem amb principis ètics que regeixin els càrrecs públics: limitació de mandats, no duplicitat de càrrecs, sous equiparats a les necessitats reals... El Codi Ètic és un punt d’inici, i és una bona aposta. Ara bé, s’ha d’assumir que és una condició necessària però no suficient, de la mateixa manera que votar no ens eximeix de treballar dia rere dia pel canvi que volem.

 Qualsevol espai polític que pretengui trencar amb les formes tradicionals d’exercir la política municipal ha de tenir un Codi Ètic però també ha de ser capaç d’anar més enllà. La nostra proposta és ferma amb el treball assembleari. No com un brindis al sol, sinó com una forma organitzativa que ens asseguri que la gent, més enllà de votar, tingui la capacitat d’incidir en el dia a dia dels representants polítics i es responsabilitzi de les decisions que es prenguin.

 No és senzill, és necessari. El nostre objectiu ha de ser estripar la baralla amb la que han estat jugant la partida, sempre sense comptar amb nosaltres. No en tenim prou amb recuperar les institucions. L’alternativa, al meu parer, ha de passar per proposar noves formes en les quals els espais de decisió siguin realment participatius, des de la horitzontalitat i el reconeixement entre persones com a subjectes polítics actius. Sense dobles espais de decisió, amb òrgans transparents i entenent que cadascú de nosaltres té moltes coses a aportar. Terrassa és gran, el repte és complex, però no difícil si la voluntat hi és realment.

 Des de les CUP portem anys practicant-ho amb una organització en la qual les assemblees locals participem del dia a dia de les decisions a nivell nacional, tot i que no sempre és fàcil no sucumbir al camí més curt i de vegades hem tingut errades. Però humilment hem demostrat que és possible. Ara falta comprovar si els que s’erigeixen com a alternatives tenen la voluntat d’empènyer ben fort cap a formes d’organització de baix a dalt.

 Finalment, i posant un peu a un altre debat, voldria remarcar que el Codi Ètic és el continent, no el contingut. És una conclusió del com, però no del què. Per això és fonamental treballar també per a saber què és el que ens uneix, quins són aquells principis i formes d’anàlisi que compartim. Que això es tradueixi no només en un programa polític, sinó en una manera d’interpretar la realitat de la qual sorgeixin les propostes alternatives que, com a ciutadans emancipats, proposem per a la nostra ciutat. Però, està clar, això és motiu d’un altre debat, també imprescindible, però el qual avui no crec que toqui.

 La transformació, si no passa per una ruptura amb el que ja ha fracassat altres vegades, no és transformació, és maquillatge. És com qui diu que vol jugar amb tu però porta una canica molt més gran que la teva. Cal recordar Gramsci quan deia: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Aprenguem dels errors i siguem, entre totes, el canvi necessari.